El mapa musical de l’estiu s’ha omplert de festivals en gairebé tots els racons del territori. Els festivals s’han consolidat com una experiència de consum massiva. S'ha multiplicat l’oferta, ha registrat assistències rècord i ha reactivat l’economia d’una indústria cada cop més lucrativa. Però rere els titulars d’èxit s’amaguen nombrosos senyals d’alarma, i una constatació incòmoda: els drets de les persones que assisteixen a aquests esdeveniments no sempre són respectats.

Una de les principals preocupacions és la manca de claredat en la compra d’entrades. Els recàrrecs per “despeses de gestió” poden disparar-se fins als 30 o 35 euros per entrada, sense que es comuniquin prèviament ni s’expliqui què justifiquen. En ocasions, aquests recàrrecs són un percentatge del preu total, o canvien segons la demanda, aplicant preus dinàmics que deixen el consumidor sense control ni referències. Moltes d’aquestes despeses només apareixen al final del procés de compra, fet que vulnera la normativa vigent sobre informació prèvia.

Els canvis d’última hora en la programació o la ubicació també s’han convertit en un motiu de controvèrsia recurrent. Quan una actuació destacada és cancel·lada o quan l’esdeveniment es trasllada de ciutat o de data, es produeix una alteració substancial del contracte inicial. El dret al reemborsament hauria d’estar garantit en aquests casos, incloent-hi les despeses associades com transport o allotjament. No obstant això, les polítiques de devolució sovint imposen terminis molt breus, tràmits feixucs o una negativa directa si el canvi no es considera “prou rellevant” per part de l’organització.

A nivell d'infraestructura i serveis, les crítiques s’han intensificat. Les dificultats d’accés a aigua potable, el cobrament de fins a 2,5 euros per vasos reutilitzables sense opció de devolució, la manca de banys en nombre i condicions adequades, o les prohibicions d’entrar i sortir del recinte han estat habituals. En alguns casos s’ha impedit accedir al recinte amb aliments o begudes de fora, tot i que la normativa estableix que aquestes limitacions no es poden aplicar de manera indiscriminada si l’activitat principal no és d’hostaleria.

Aquestes pràctiques vulneren drets bàsics i reconeguts. Les persones assistents tenen dret a:

• Accedir amb menjar i beguda pròpia, especialment si l’oferta interna és insuficient, cara o imposada.
• Disposar de punts d’aigua potable gratuïta, especialment en esdeveniments a l’aire lliure i amb condicions climàtiques adverses.
• Pagar en efectiu, sense que s’imposi com a únic sistema de pagament una polsera o aplicació digital, i sense comissions abusives per recuperar saldos no utilitzats.

Incomplir aquestes garanties no és només una mala pràctica: pot tenir conseqüències legals i suposa una vulneració directa de la normativa en matèria de consum.

També s’ha denunciat una saturació d’aforaments que compromet la seguretat. Casos de cues de diverses hores per sortir del recinte, escassetat de punts d’aigua i desmais per cops de calor. Altres festivals han estat cancel·lats per no complir requisits administratius mínims, com protocols de seguretat o permisos de l’espai escollit. Fins i tot s’han detectat pràctiques com la de cobrar per tornar a imprimir una entrada, per canviar el nom del tiquet o per tenir dret a una dutxa si es pernocta a la zona d’acampada.

L’evolució del sector ha portat a alguns experts a parlar de “ryanairització” dels festivals: una estratègia centrada en maximitzar ingressos a base de dividir l’experiència en serveis bàsics que abans s’oferien com a part del paquet global. L’accés prioritari, el pagament exclusiu a través de polseres, la venda interna de complements bàsics i les comissions per qualsevol gestió s’estan generalitzant.

L’impacte social i econòmic dels festivals no està en dubte. Però si el model actual vol ser sostenible, caldrà abordar amb urgència la protecció dels drets de qui fa possible aquests esdeveniments: el públic. Informació clara, condicions justes, respecte a la normativa i espais segurs no poden ser un luxe, sinó un requisit mínim.